Les agulles del rellotge

La porta va tancar-se, i es va quedar sentada allà
a la butaca vella del fons del menjador
La tènue llum, i el televisor apagat
La vaixella de porcellana i un calendari antiquat
i un silenci trist, que matava l’escalfor
d’èpoques millors i de temps passats
li feien companyia i li agafaven la mà.
Les agulles del rellotge seguien girant
però ella seguia quieta, allà, respirant.

Eren les set de la tarda d’un dilluns de tardor
Ja havien caigut les fulles dels arbres de baix al carrer
i amb els ulls perduts ella feia un esforç
Mentre intentava no pensar en aquell d’en Sebastià
que es creia l’heroi en reunions familiars
que des de feia quaranta anys no li portava flors
i només la mirava per demanar-li el sopar.
Les agulles del rellotge seguien girant
però ella seguia quieta, allà, respirant.

Jota

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *