20 anys

Em vaig enamorar d’ella de la pitjor i la millor manera que un es pot enamorar.

Ella era com una droga que, recurrentment i intermitent, entrava a la meva vida durant els anys on vam coincidir. No sabria dir-te si va ser el pitjor o el millor que em va passar, suposo que ara és sensat dir que van ser els dos a la vegada.

Ella era un llibre obert de lletres transparents. Creies saber-ho tot, però no podies arribar a imaginar el que aquella tinta invisible podia arribar a explicar, sols abastable pels qui sabien llegir a través de les pàgines aparentment tan buides.

20 anys enrere, qui pogués tornar… Me’n penedeixo tant de la cordialitat que sempre em va frenar. Em pensava que si feies les coses bé, t’acabarien compensant. Ara entenc que la vida són hòsties que et van caient i tu solet et forges la resposta amb què t’hi entens.

Per això, si pogués tornar als meus anys de joventut i la tornés a tenir davant, ara que m’empara la nostàlgia dels meus temps de gamberro enamorat… si tingués mirada amb mirada aquells ulls marrons avivats, juro que m’acostaria als seus llavis segellant la meva condemna i la meva llibertat, del pes que em porta consumint tota la meva existència, des del moment que ens vam trobar.

Però què importaran les confessions d’un vell llop de mar? D’un home que ha vist la vida passar a través dels somnis que esperava que es fessin realitat? Tu, preciosa memòria, estrella fugaç dels meus pensaments, que vint anys no han aconseguit esborrar-te del meu cap i no han fet més que tatuar-te dins el meu pit, forjant-te en or roent al meu cor partit.

Què hagués passat si un dia m’hagués confessat? Per què vaig esperar tant a veure com ens allunyàvem i la nostra història s’esfondrava? Seria ara l’aire que respiro diferent? Veuria un avui amb uns colors més brillants? Digues món, s’hagués complert la vida que porto 20 anys imaginant?

Per això, si pogués rebobinar el carret d’aquesta memòria i aquest cos, et regalaria, tinguessis parella o no, un petó. Almenys així t’enduries a la tomba el record dels meus llavis, que et van estimar amb bogeria i massa temor. Trencaria les preguntes que m’han estat matant després de tants dies, veient com la vida va caient a trossos i res no surt com havia planejat.

Ben mirat, no tenia pensat escriure’t que encara et trobo a faltar 20 anys més tard, en un autobús destí a un poble del qual mai n’havia escoltat el nom, amb una adreça que rebrego en un paper al puny de la mà.

Ben mirant, encara menys tenia pensat, presentar-me davant una porta amb un ram de flors. Si 20 anys enrere no vaig tenir l’oportunitat, si aleshores tenies xicot i ara marit, què m’impedeix regalar-te el que sento i que tant m’he guardat? Potser m’enduc un ull morat, potser el petó que espero des de fa dues dècades ja…

No sé què passarà, però estrenyo el puny, agafo fort el ram, i en una adreça d’un poble que mai havia escoltat, m’armo amb el valor que 20 anys m’ha costat agafar. I amb tendresa i temor, premo el timbre d’una porta i, quan s’obre, llegeixo els versos d’una carta acabada de perfilar:

Em vaig enamorar d’ella de la pitjor i la millor manera que un es pot enamorar.

Airal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *