Catarsi a la intempèrie

Navegant enmig d’un cúmul de contradiccions,
fito la fórmula per poder escoltar les objeccions,
he perdut les coordenades del meu objectiu,
la traça passada no es veu al voraviu.
Una pressió al tòrax sento quan menes altiu,
nado a crol contra el corrent que veig que conviu.

He perdut el mapa i s’ha endut les meves raons,
tot grimpant la roca veig com puges els graons.
Amb el xerrac i les tenalles esquinçàvem falsedat,
on has amagat les armes que em donaven voluntat?
I tot mirant el rostre en un mirall trencat,
quan fa que no et toque, reflex estroncat?

Enmig de la batalla ja no recordes la lliçó,
esgotada l’energia el deliri compon una cançó,
tuareg en el fred antàrtic inuit en el càlid desert,
no és un somni fantàstic visc dins del desconcert.
Duc una motxilla plena que alenteix el meu pas,
errant ànima en pena que va perdre el compàs.

Cada sol i cada lluna enraono amb la solitud,
perdut absorbit pel desconcert/desencant de les ombres,
exploren de la mansió totes les seves cambres.
Absort el pas del temps ha quedat en el record,
les manetes no es belluguen i espero el darrer acord.

Però després de llarga espera l’enemic no arribà
i en aquesta base infesta no hi ha ni un bri d’aigua ni de pa,
maniobres militars veig reproduir-se en bucle en va,
no puc sortir a la conquesta ni té sentit acampar.

Seguint el rastre de la derrota m’he quedat fora de joc,
he oblidat allò a què aspiro i quan corro ja no em moc.
Em sento peó a qui la reina sacrifica i tracta de bajoc,
fora del taulell, ja no noto els rampells ni em commoc.

No han arribat al meu encontre, però em sento entre botxins,
he de fer alguna cosa per no ser l’enemic que viu dins.
Acabo de comprendre que són espectres els espadatxins,
però la metralla que carrego ha fet estrall allà, no, allà no, endins!

Clavo els genolls a terra, sobre fusta humida i corcada,
el cansament es llaura mentre va solcant el seny amb l’arada,
solto la granada i l’AK 47,
he deixat espasa i daga clavada a la paret,
per primera vegada m’adono que tinc set
i veig la nova albada il·luminar la rosada del neret.

Troscky

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *