Somni d’un matí de Nadal

En un matí de Nadal, al parc, un follet entremaliat s’entretingué a formar parelles d’allò més curioses…

El més matiner fou un nen atlètic ben equipat: bambes de futbol, guants de porter i un esplèndid xandall nou, tot ben resplendent, dut pel pare Noel d’enguany i apunt per estrenar. Amb la pilota sota el braç ha baixat al parc a lluir-se una estona. Però vet aquí que no hi ha ningú més amb qui poder-ho fer. Busca que trobaràs apareix un vailet forà dels qui ningú veu ni hi compte, amb el xandall desgastat, les bambes velles i una estreta jaqueta acotxada ben llampant, d’aquell color impossible que sempre es troba rebaixat de preu i que encara accentua més les seves formes arrodonides poc esportives.

— Quieres jugar de portero? Te puedo dejar mis guantes…

I ni que sigui només per avui l’un es permetrà de somiar que és un futbolista important gaudint d’una atenció efímera però plaent, mentre l’altre condescendent xuta con su pierna mala, ara fallant, desprès encertant, per acabar xocant-la amb el seu nou company eventual de jocs i alegries inesperades. Demà, qui sap que passarà demà…

Al costat de les escales, just on hi ha la rampa, hi trobem una mare amb els seus dos fills. El petit, de cinc o sis anys, pujat damunt d’una moto de plàstic, es llenca a tota velocitat per la baixada. El gran, d’edat indefinida, jeu impassible damunt una cadira de rodes, tapat amb una manta. La mare, apàtica, seu al seu costat mentre mira desganada el mòbil, alhora que de tant en tant, li posa bé la tovallola que li recull la salivera, eixugant-li la cara en un acte més aviat rutinari que no pas amorós. Sortir al parc és un intent de fugida d’una realitat asfixiant que encara oprimeix més en l’interior d’un pis minúscul i solitari on un nen hiperactiu compensa la inactivitat del seu germà reclamant una atenció constant que no li pertoca perquè està reservada a aquell que no pot fer res per si mateix.

–Mama, mama, mama, mira com baixo…

Un sí, sí, o un molt bé gens entusiasta és la contesta que rep el menut.

En el descens, el nen coincideix amb un amic que va amb una bicicleta sense pedals i que està acompanyat pel seu pare separat, que se l’ha endut al parc per fer temps mentre la iaia enllesteix el dinar de Nadal.

I el pare, que tampoc té res millor a fer, s’asseu al costat de la mare i parlen de coses banals que fan que ella somrigui més de l’acostumat i que ell allargui la conversa intencionadament. Potser demà, només potser, tornin a quedar per a que els dos amics puguin tornar a baixar plegats per la rampa…

Apareix caminant, per un altre cantó, una parella. No són pas joves, ambdós pentinen canes de fa ja massa temps. Són a tocar, però guarden les distàncies. Estan callats però això no vol dir que no es diguin res. Els ulls que defugen revelen. S’apropen a un banc. Ell, amb gest galant passat de moda, eixuga amb un mocador la part on s’han d’acomodar. S’asseuen en silenci, sense mirar-se, sense ni gosar a respirar. Les mans alienes reposen l’una damunt de l’altra, casualment, però amb delicadesa. S’esmunyen sospirs. Tremolen. Finalment ella, amb la mirada anegada per l’emoció del moment, recolza el cap en l’espatlla d’ell.

–Me has devuelto la vida…

I murmuren sobre tot i res. Confabulen contra la soledat, els records, el que deixaren enrere, el que els espera endavant. S’esguarden amb tendresa, amb ànsia, amb por, amb desig…Per ara han aconseguit vèncer el fantasma del que diran, dels recels feixucs, de l’ inconscient conscient. I demà, demà serà un altre dia…

Ja cap a la sortida o l’entrada, ves a saber, un marrec que amb prou feines aixeca dos pams de terra. S’ha plantat enmig del camí barrant el pas de dos avis que, corbats damunt el seu bastó, van a la recerca d’una mica de sol en un dia fred d’hivern. Se’ls mira mig encuriosit, mig enjogassat, completament provocador. Sabedor que ja té tota la seva atenció, dona mitja volta, i, amb passes vacil·lants, fuig cap a la plaça, reptant silenciosament als dos individus de tres potes a una cursa que promet ser força renyida. La competició d’atrapar al xiquet es veu truncada pel sobtat abandó d’una de les dues parts implicades fins i tot abans de començar. Els vells es miren de reüll mentre somriuen per sota el nas.

–Mira el hombrecito…yo me cambiaba ahora mismo por él, pero con todo lo vivido y todo lo que sé…

Aquest cop però, el desig és força complicat fins i tot per a un follet nadalenc!

Nani Llapis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *