La basca i la calma

El Sol de mitja tarda s’esmuny entre les persianes i em desperta d’una migdiada torbada, posterior a un dinar que he sentit pesat malgrat que amb prou feines he menjat. Noto la ment emboirada, un lleuger mal de cap i la nàusea que tinc de fa setmanes especialment violenta. Per relaxar-me, decideixo sortir a passejar per Ciutat Vella, asserenar-me i aprofitar la primera tarda que ja sembla d’estiu. Surto de casa intentant concentrar-me tan sols en la ciutat, i durant els primers cinc minuts aconsegueixo gaudir de la brisa a la cara i la llum càlida sobre la pell, però a l’Estació del Nord m’oblido de l’exercici i em capfico en mi mateix. Recordo el meu acomiadament del supermercat fa dos dimecres. Segons el gerent, algú amb la meva falta de compromís amb la imatge de la cadena no pot continuar lluint l’uniforme. El dia anterior li havia arribat per Facebook un vídeo dels meus amics i jo en una “festa”, segons ell inadmissiblement begut amb la samarreta del supermercat, i també segons ell, viral. La festa: set amics i unes cerveses a la terrassa d’un company; la borratxera: cantar fent el ruc una cançó més aviat vulgar; la viralitat del vídeo: cent vint visualitzacions. Tot i això, no hi ha apel·lació possible. Per Arc de Triomf els retrets van als meus pares. Fa sis anys que no toco un porro ni tinc problemes greus, però amb quinze anys vaig tenir uns mesos rebels i, d’ençà, sóc un sospitós permanent. Van deixar d’exigir-m’ho quan vaig començar a treballar, però ara de nou he de tenir activada la localització del meu mòbil perquè puguin saber sempre on sóc. Fa uns dies vaig anar a passejar pel parc del Guinardó al vespre i el meu pare em va acusar de poc menys que d’haver anat a un narcopís. Del Museu de la Xocolata fins al Born penso en com seria tot si aquest seguiment no fos possible. La neurosi es rebaixaria davant la falta de mitjans, o sortiria per altres bandes? De ben segur que tot això també és tòxic per a ells. Els edificis em guarden del Sol, però cada cop sento més la calor i la humitat. A la catedral del Mar penso en dilluns. Aquella tarda vaig anar a casa els meus tiets per ajudar la Maria, la meva cosina, a configurar el seu ordinador nou. Vam estar jugant amb el seu Google Assistant, provant com se sentia, i vam parlar de com seria d’increïble tenir un tocadiscos i un bon equip de so per escoltar música. Avui al matí, entre les meves recomanacions de YouTube hi havia anuncis de vinils i tocadiscos d’Amazon. A la plaça dels Traginers torno a la meva cita d’ahir amb l’Anna: una volta per la Barceloneta, un dinar al seu pis, i una pel·lícula. Va escollir Gran Torino, que teníem pendent de feia temps, però encara no deu minuts després de començar-la va entrar a Instagram i se la va perdre sencera. Malgrat que estava estirada sobre meu, vaig sentir-me com si al menjador hi fos més present en Clint Eastwood que ella. Carrer dels Escudellers i ja no penso en res concret, sinó en tot alhora. La xafogor i els pensaments em bullen dins el crani i m’alienen. Entrada de la plaça George Orwell i necessito seure. El passeig que havia de revifar-me ha acabat en suplici i amb prou feines puc contenir les basques. Sec en un portal i acoto el cap entre els genolls. En obrir els ulls hi veig en túnel, i en enfocar la vista em trobo les càmeres de vigilància que s’aixequen impertinents enmig de la plaça. Poso una mà a terra i una llosa trencada es desprèn. M’aixeco amb la mirada fixa i, gairebé sense sentir-me, començo a caminar. Seria més difícil aturar-me que no fer-ho. La llosa gira volant cap a les càmeres.

A comissaria diuen que tot quedarà en una fitxa policial i una multa, però que avui he de dormir aquí. Penso que en sortir podria fer com si res i ignorar la nàusea, però ara que en veig clar l’origen, només de pensar-ho m’envaeix un fàstic profund. No crec que torni a ser capaç de passar per alt els ulls que em segueixen a tot arreu, i penetren fins i tot les parets gruixudes del calabós. Ara, almenys, els murs tanquen fora aquells que autoritzen aquesta vigilància amb la seva complicitat disfressada de protestes teòriques i inútils. Les basques em donen treva i em sento a lloc. Avui dormiré tranquil entre les reixes.

Aegri Somnia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *